Durant l'estiu que va precedir la meua arribada a l'institut, vaig anar a un campament amb el meu germà (excelent companyia) i el meu cosí. Vam estar deu dies a l'embassament de Benagèber.
El dia va arribar. El primer que vaig fer al passar eixes portes que tinc que passar cada matí de dilluns a divendres a les 8:30 (preferiblement un poc abans) vaig trobar-me amb els meus amics, i tots junts vam anar a l'aula d'usos múltiples. Allí van començar a nombrar-nos per a dividir-nos en classes. No van haver moltes sorpreses (més o menys seguiem a classe els mateixos alumnes que érem al Blasco). Començava així un camí per terres desconegudes. Però quan ens vam acostumar, tot era rutina. La nostra aula era la 101.
La optativa que vaig cursar aquell any va ser Operatòria de teclats. En principi havia seleccionat Informàtica, però no hi havien llocs suficients per a tots. De totes formes em va vindre bé, si jo mecanografiava a unes cent vint pulsacions per minut, vaig millorar a cent huitanta.
Aquell any, a la festa de l'institut, vam fer una paella, que no va eixir gens malament.
A la professora de matemàtiques li sonaven els meus cognoms i no sabia per qué. Quan ma mare va agafar les notes la primera avaluació, es va resoldre el misteri: la professora era la nostra ex veïna quan jo era xicotet.
Aquell any, jo anava "sobrat" amb les meues notes (afirmació prou modesta). Abundaven els nous, alguns deus i un parell de huits. I seguia sense estudiar ni fer els deures. I aprofite el paràgraf, ja que ha sorgit el tema, per a dir que a Paco SEMPRE (o quasi sempre) prefereix un examen a un treball, tot dins d'uns límits :) També us dic que un examen, quan antes es realitze (dins duns límits), millor; que després s'obliden les coses.
Alarcó va ser el lloc on vam anar d'excursió de fi de curs, a passar quatre dies a un campament. I van ser molt divertits. Entre les activitats més divertides que vam fer es troben la escalada i els quads. Recorde, com oblidar-ho, que hi havia un quad gran i un menudet. Per norma general, els xiquets utilitzàvem el xicotet, però vaig tindre la sort de que em tocara amb un monitor molt simpàtic, i en quatre paraules li vam convèncer per a que ens deixara el quad gran. Ell el va traure però no li va poder limitar la velocitat, i va anunciar que el tornava a guardar. Jo i el meu amic Cristian li vam demanar que ens donara una volta, i vam "flipar" amb les seues creuades. Després, van fer tots dos voltes amb el quad xicotet i els monitors van dir que anaven a arreplegar ja. La gent va començar a anar-se'n i Cristian i jo ens vam quedar insistint en donar unes quantes voltes més. Una vegada acabada la vesprada, em sembla que nosaltres dos haviem fet més voltes que tota la resta de campament. I vam acabar de fang fins al coll...
També va ser especial la nit abans de tornar a casa. Els meus companys d'habitació i jo vam pujar massa la veu i, després d'advertir-nos un parell de vegades, vam acabar al corredís a les dos de la matinada. La monitora que ens va castigar ens va dir que recolzàrem l'esquena sobre la paret i que flexionàrem les cames. I vam patir durant quaranta-cinq minuts, encara que s'havien anunciat tres hores. Va ser un fet molt divertit, perquè algú deia un comentari, es tirava un pet, o alguna cosa per l'estil; ens descollonàvem i ens afegien temps de quedar-nos en aquella posició.
Com a sac de dormir, jo havia portat un llit unflable, de Harry Potter. A tots els va agradar molt i es van turnar per dormir en ell. Jo no vaig dormir ni al meu propi sac.
El dia va arribar. El primer que vaig fer al passar eixes portes que tinc que passar cada matí de dilluns a divendres a les 8:30 (preferiblement un poc abans) vaig trobar-me amb els meus amics, i tots junts vam anar a l'aula d'usos múltiples. Allí van començar a nombrar-nos per a dividir-nos en classes. No van haver moltes sorpreses (més o menys seguiem a classe els mateixos alumnes que érem al Blasco). Començava així un camí per terres desconegudes. Però quan ens vam acostumar, tot era rutina. La nostra aula era la 101.
La optativa que vaig cursar aquell any va ser Operatòria de teclats. En principi havia seleccionat Informàtica, però no hi havien llocs suficients per a tots. De totes formes em va vindre bé, si jo mecanografiava a unes cent vint pulsacions per minut, vaig millorar a cent huitanta.
Aquell any, a la festa de l'institut, vam fer una paella, que no va eixir gens malament.
A la professora de matemàtiques li sonaven els meus cognoms i no sabia per qué. Quan ma mare va agafar les notes la primera avaluació, es va resoldre el misteri: la professora era la nostra ex veïna quan jo era xicotet.
Aquell any, jo anava "sobrat" amb les meues notes (afirmació prou modesta). Abundaven els nous, alguns deus i un parell de huits. I seguia sense estudiar ni fer els deures. I aprofite el paràgraf, ja que ha sorgit el tema, per a dir que a Paco SEMPRE (o quasi sempre) prefereix un examen a un treball, tot dins d'uns límits :) També us dic que un examen, quan antes es realitze (dins duns límits), millor; que després s'obliden les coses.
Alarcó va ser el lloc on vam anar d'excursió de fi de curs, a passar quatre dies a un campament. I van ser molt divertits. Entre les activitats més divertides que vam fer es troben la escalada i els quads. Recorde, com oblidar-ho, que hi havia un quad gran i un menudet. Per norma general, els xiquets utilitzàvem el xicotet, però vaig tindre la sort de que em tocara amb un monitor molt simpàtic, i en quatre paraules li vam convèncer per a que ens deixara el quad gran. Ell el va traure però no li va poder limitar la velocitat, i va anunciar que el tornava a guardar. Jo i el meu amic Cristian li vam demanar que ens donara una volta, i vam "flipar" amb les seues creuades. Després, van fer tots dos voltes amb el quad xicotet i els monitors van dir que anaven a arreplegar ja. La gent va començar a anar-se'n i Cristian i jo ens vam quedar insistint en donar unes quantes voltes més. Una vegada acabada la vesprada, em sembla que nosaltres dos haviem fet més voltes que tota la resta de campament. I vam acabar de fang fins al coll...
També va ser especial la nit abans de tornar a casa. Els meus companys d'habitació i jo vam pujar massa la veu i, després d'advertir-nos un parell de vegades, vam acabar al corredís a les dos de la matinada. La monitora que ens va castigar ens va dir que recolzàrem l'esquena sobre la paret i que flexionàrem les cames. I vam patir durant quaranta-cinq minuts, encara que s'havien anunciat tres hores. Va ser un fet molt divertit, perquè algú deia un comentari, es tirava un pet, o alguna cosa per l'estil; ens descollonàvem i ens afegien temps de quedar-nos en aquella posició.
Com a sac de dormir, jo havia portat un llit unflable, de Harry Potter. A tots els va agradar molt i es van turnar per dormir en ell. Jo no vaig dormir ni al meu propi sac.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada