Premi millor bloc

Bé, després de haver fet un exhaustiu anàlisi de tots els blocs, i haguent examinat les característiques ortogràfiques, retòriques, estètiques entre altres, nos jo tinc per conclusió que el premi al millor bloc 2a avaluació és merescut per...

El racó de Paco

Bromes a part, jo de moment no vote, i si ho faig, en blanc, perquè hi ha blocs que van empatats. A vore demà les entrades d'última hora si aclaren la meua votació...

4t d'ESO

"Tercer és més difícil que quart!" "...que quart es més fàcil" deia la gent quan estava en tercer. I UNA MERDA! En quart va seguir el torrent de treballs, però més gran i amb més força.

A l'estiu previ havia montat aquesta vegada sis ordinadors en xarxa (a la Pobla). També els meus pares vam comprar una taula de ping-pong i vaig guanyar habilitats durant eixos dos mesos de vacances. Em vaig traure l'abonament a la piscina i vaig anar quasi tots els dies.

Els alumnes havíem tingut que elegir uns itineraris d'estudi, i jo sense dubtar-ho havia agafat tecnologia. La tecnologia m'agrada moltíssim, no podia elegir una altra opció. Tot això de mecànica, electricitat... jo no puc entendre com la gent no està interessada en això. Jo no puc viure sense saber com funcionen les coses. Tecnologia era una de les assignatures que més resultats donava en relació inversa a les hores (bé, més ben dit, minuts) estudiats. Per a mi era molt fàcil: per exemple, el tema d la electricitat sol ser un tema que provoca terror entre els estudiants, i jo ja feia circuits elèctrics i càclculs amb cinq anys.

Amb la base de la tecnologia, desenvolupe un fort interès pels avions, als quals considere una de les màximes expressions de la mecànica.

Al Telepizza vam anar el dia festiu de l'institut. Finalitzava així les festes de l'ESO, en les quals havia menjat paella, hamburguesa, carn torrà i pizza.

Les notes van ser al voltant del notable quasi totes. No van estar gens malament. Durant aquest curs vaig entrevistar a Toni Beltran per a fer un treball d'història. Va ser una entrevista molt interessant, on vaig aprender prou coses que desconeixia del Franquisme.

Aquell any va ser l'any d'esplendor del Pakito's Car Simulator. Va evolucionar molt ràpidament, fins i tot li vaig fer una adaptació a dues dimensions (Pakito's Turtle Simulator), aprofitant un treball de tecnologia. Recorde que teniem que programar un videojoc on es poguera conduir una tortuga per un circuit. L'aplicació tenia que comptar el temps i les voltes, i si la tortuga se'n eixia del circuit, reiniciar la volta. Doncs bé, jo vaig fer boxes, on es podia repostar i reparar danys. Li vaig posar a la tortuga un consum de combustible, i si se'n anava fora de la pista, un comptador de integritat del cotxe/tortuga anava baixant. I si qualsevol d'aquests arrivaba a cero, el joc finalitzava. Va ser un superprojecte!

El Pakito's Car Simulator va ser exhibit a la meua aula (aquell any la 201) durant una classe d'història. Va ser un moment en el qual em vaig sentir orgullós per la faena feta, projectada a la paret mitjançant el canó. Tinc un vídeo que registra el moment, potser el munte prompte.

I, per últim, el gran colofó: el viatge a Itàlia. Recorde quasi tot d'eixa meravellosa eixida de fi de curs. Vaig anar per primera vegada en vaixell, tot i que no era una meravella. Anècdotes hi van haver moltes, però soles contaré algunes de les més divertides. Com les que van passar al vaixell escoltant el partit d'Espanya amb Estats Units, de la Copa Confederacions. Estàvem uns quants apinyats al voltant de dos mòbils proveïts de ràdio, ja que al buc no hi arrivava senyal de televisió. El locutor va dir "La coge Villa, se va Villa por la frontal del área..." i jo vaig començar a celebrar el gol efusivament. Els meus companys em van parar, diguent que era servei desde el cantó. I es vam riure molt, cada vegada que el locutor deia "córner" em deien ells a mi: "Otro gol, Paco, otro gol." Però aixó soles era un aperitiu del que ens esperava, perquè poc després, van cantar gol quan estàvem despistats, i Eric va celebrar-ho saltant per la cambra amb la bandera espanyola. Quan el vam acallar, vam sentir que el gol era de Estats Units.

A Venècia vaig pilotar un parell de vaporettos. El primer semblava una pastera motoritzada, però el segon era enorme. Als dos casos vaig fer el mateix: em vaig apropar a la cabina i vaig demanar permís (en anglès) per a poder controlar el vaixell. Em van deixar i vaig disfrutar una estona conduint aquelles màquines. I el millor de tot, per a la meua satisfacció personal, va ser que comprenia i entenia tots els instruments de cabina, així com els indicadors. Durant la resta d'excursió vaig estar negociant amb el conductor de l'autobús si em deixava conduir el vehicle un poquet, però això ja haguera sigut massa :) A vore si munte els vídeos que tinc d'eixes experiències amb els vaixells.



I també penjaré la crònica de 1r de Batxillerat (fins als dies actuals).

3r d'ESO

Aquell estiu va ser el meu primer estiu a la Pobla. De seguida vaig fer amics, ja que vaig conèixer a un xic de la meua edat que era veí meu, i em va invitar a a anar amb la "quadrilla". A més a més, a la Pobla disposava de l'espai que no tenia a Castelló: vaig agafar quatre ordinadors i els vaig interconectar. Tot un "ciber".

I va començar tercer. El curs va ser dur respecte als altres, sobretot per l'aparició de treballs. Les notes van seguir baixant, continuava fent poc. Vaig pensar que ja era hora de esforçar-se i tornar a ser un xic de notes altes, però clar, no és tan fàcil eixir del pou, després de tants anys de descans tenia la maquinària desengreixada... La nostra classe va ser la 208.

El dia de les paelles vam fer una torrà, on vam calcular mal la quantitat de menjar que teníem que comprar i ens vam quedar un poc amb fam.

En eixos dies vaig crear el Pakito's Car Simulator, un videojoc de la meua mà. Ja us ficaré més informació en una altra entrada.

A tercer vaig suspendre per primera volta en la meua vida una avaluació (la tercera de plàstica). Amb el dibuix artístic anava molt justet, i al final vaig caure. La resta de notes, en general, van ser paregudes a les de segon: no van ser brillants però tampoc penoses (sempre en el rang de l'aprovat).

2n d'ESO

Aquest va ser l'any on tímidament els estudis anaven complicant-se. I com he mencionat a la introducció, Toni Beltran em va suspendre a la segona evaluació un examen amb un 4,5. Per causa d'això, vaig començar a agafar els llibres per a estudiar deu minuts abans dels exàmens. Les notes estaven comprengudes entre cincs i huits, amb un parell de nous, i , de tant en tant apareixia un deu. La nostra classe va ser la 301.

Al Nadal, els meus pares van comprar una casa nova, situada a la Pobla de Tornesa. A partir d'eixe moment, a les vacances estic per allí. Ve molt bé, ja que es pot anar en bicicleta sense cap problema, i estàs a la muntanya... i una sèrie de característiques que la ciutat no té.

Toni Beltran era un professor especial, exsenador, que sabia moltes coses i ens va apropar part dels seus coneixements, amb les seues classes un tant diferents a les altres.

Vaig tirar Francès com assignatura optativa, ja que els idiomes obrin portes per al futur. Des d'aquest curs, ha sigut la meua optativa sempre.

Mitja classe vam anarr a McDonald's el dia de la festa de l'intitut. La nostra intenció inicial era agafar les hamburgueses i tornar a l'institut a menjar-nos-les. Però... qui resisteix sense menjar-se una hamburguesa quan la té a la mà? Quan vam tornar a l'institut, ja amb les hamburgueses als nostres budells, Cristòbal no ens va deixar entrar.

Eixe any vaig participar a una olimpiada matemàtica, a l'Alcora, crec recordar. Vaig quedar en la posició seixanta-quatre de cent vint-i-huit participants, just en la meitat.

A final de curs hi havia una excursió a Castella, organitzada per Toni Beltran. Els meus pares em van dir que jo no aniria, i em va costar acceptar-ho. Però el dia que s'acabava el segon plaç per a pagar, vaig pillar al meu pate a l'institut pagant-li a Toni. Finalment resultava que si que anava!

I va estar molt bé, vam anar a moltes ciutats de Castella, a més a més de Madrid. Un dia destacat va ser a Salamanca, on ens vam deixar temps lliure i vam anar uns deu xics a jugar a bolos. Després, quan exiem de la bolera, algú va dir que el últim que arribara a l'hotel era un ximple, i vam començar tots a córrer, creuant mitja ciutat. Després vam anar a vore a un bar el Barça - Getafe de la Copa del Rei amb un videoprojector, i el Barça va caure eliminat. Eixa nit, el meu amic Rony i jo vam saltar per la finestra per arribar a l'habitació de Ivan Sales i David Moreno. I a les dos de la matinada Toni ens va donar una bronca molt forta, amenaçant d'enviar-nos a Castelló en taxi.

A eixos dies també va començar la meua amistat amb Daniel Jurado, Vicent i Víctor Felip; ja que a mi i a Dani ens agrada la Fòrmula 1, i eixe cap de setmana hi havia una carrera.

A Valladolid, quasi al final de l'excursió, va anunciar Toni que hi havia una conferència de Jose Luis Rodríguez Zapatero, el president, i que podiem anar. Però ningú va voler (excepte jo). Em dóna a mi que si Toni hagera dit Rafa Mora...

1r d'ESO

Durant l'estiu que va precedir la meua arribada a l'institut, vaig anar a un campament amb el meu germà (excelent companyia) i el meu cosí. Vam estar deu dies a l'embassament de Benagèber.

El dia va arribar. El primer que vaig fer al passar eixes portes que tinc que passar cada matí de dilluns a divendres a les 8:30 (preferiblement un poc abans) vaig trobar-me amb els meus amics, i tots junts vam anar a l'aula d'usos múltiples. Allí van començar a nombrar-nos per a dividir-nos en classes. No van haver moltes sorpreses (més o menys seguiem a classe els mateixos alumnes que érem al Blasco). Començava així un camí per terres desconegudes. Però quan ens vam acostumar, tot era rutina. La nostra aula era la 101.

La optativa que vaig cursar aquell any va ser Operatòria de teclats. En principi havia seleccionat Informàtica, però no hi havien llocs suficients per a tots. De totes formes em va vindre bé, si jo mecanografiava a unes cent vint pulsacions per minut, vaig millorar a cent huitanta.

Aquell any, a la festa de l'institut, vam fer una paella, que no va eixir gens malament.

A la professora de matemàtiques li sonaven els meus cognoms i no sabia per qué. Quan ma mare va agafar les notes la primera avaluació, es va resoldre el misteri: la professora era la nostra ex veïna quan jo era xicotet.

Aquell any, jo anava "sobrat" amb les meues notes (afirmació prou modesta). Abundaven els nous, alguns deus i un parell de huits. I seguia sense estudiar ni fer els deures. I aprofite el paràgraf, ja que ha sorgit el tema, per a dir que a Paco SEMPRE (o quasi sempre) prefereix un examen a un treball, tot dins d'uns límits :) També us dic que un examen, quan antes es realitze (dins duns límits), millor; que després s'obliden les coses.

Alarcó va ser el lloc on vam anar d'excursió de fi de curs, a passar quatre dies a un campament. I van ser molt divertits. Entre les activitats més divertides que vam fer es troben la escalada i els quads. Recorde, com oblidar-ho, que hi havia un quad gran i un menudet. Per norma general, els xiquets utilitzàvem el xicotet, però vaig tindre la sort de que em tocara amb un monitor molt simpàtic, i en quatre paraules li vam convèncer per a que ens deixara el quad gran. Ell el va traure però no li va poder limitar la velocitat, i va anunciar que el tornava a guardar. Jo i el meu amic Cristian li vam demanar que ens donara una volta, i vam "flipar" amb les seues creuades. Després, van fer tots dos voltes amb el quad xicotet i els monitors van dir que anaven a arreplegar ja. La gent va començar a anar-se'n i Cristian i jo ens vam quedar insistint en donar unes quantes voltes més. Una vegada acabada la vesprada, em sembla que nosaltres dos haviem fet més voltes que tota la resta de campament. I vam acabar de fang fins al coll...
També va ser especial la nit abans de tornar a casa. Els meus companys d'habitació i jo vam pujar massa la veu i, després d'advertir-nos un parell de vegades, vam acabar al corredís a les dos de la matinada. La monitora que ens va castigar ens va dir que recolzàrem l'esquena sobre la paret i que flexionàrem les cames. I vam patir durant quaranta-cinq minuts, encara que s'havien anunciat tres hores. Va ser un fet molt divertit, perquè algú deia un comentari, es tirava un pet, o alguna cosa per l'estil; ens descollonàvem i ens afegien temps de quedar-nos en aquella posició.
Com a sac de dormir, jo havia portat un llit unflable, de Harry Potter. A tots els va agradar molt i es van turnar per dormir en ell. Jo no vaig dormir ni al meu propi sac.

INTRODUCCIÓ: ANTECEDENTS A L'ESO

Encara recorde el dia que ma mare em va portar per primera vegada al col·legi, a preescolar. I el recorde perquè em vaig fugar de la escola. Supose que em sentia estrany (mai havia estat amb molts xiquets a la vegada, no havia anat a la guarderia) i per això, vaig decidir anar-me. La fugida va ser emocionant, i vaig fer amics durant ella, ja que unes quantes persones van distraure les professores que cuidaven de nosaltres, i així van ajudar-me. Decidit, vaig creuar el pati dels majors del vell "Blasco Ibañez" i vaig anar a parar a la porta xicoteta que fa cantó, en la part frontal del col·legi. En aquest punt, no me'n recorde si vaig botar la tanca o si la porta estava oberta, supose que es més verosímil la primera opció, ja que tenia quatre anys... Ara, que si la porta estava oberta, vaja errada del centre! Total, em vaig trobar al carrer, on uns xics majors (supose que de l'institut, que tindrien pati) es van preocupar de mi i em van portar a casa. Vaig tocar al timbre i quan va contestar ma mare vaig dir: "Obri, sóc jo". Encara recorde la cara que va ficar quan va baixar amb el meu germà agafat de la mà... I després del curiòs fet, ja al col·legi de nou, recorde que tocava matemàtiques...

I així vaig passar els primers anys a l'escola. En pàrvuls jo ja sabia llegir i escriure (encara que amb quina lletra!), i supose que tots el jocs típics de buscar parelles de cartes i pareguts van conrtibuir a que tinguera una bona memòria, amb la qual podia memoritzar conceptes soles atenent a classe o amb molt poc temps de estudi. Ja als primers cicles de primària tenia una tendència a ser vago, no feia els deures, el meu temps lliure sempre era d'oci. Recorde aquelles classes on tots estaven corregint els exercicis excepte jo, que els intentava fer sense que la professora s'adonara.

Però si alguna cosa va marcar la vagància de la meua vida, va ser l'examen de coneixement del medi que vam fer a quart, el primer examen. Tot el món estava preocupat per allò del primer examen, i vam estudiar molt per a que després l'examen fora quatre preguntes faciletes. Vam treure un bon grapat d'alumnes un deu, i havia sigut una prova tan fàcil que ja no vaig agafar un llibre per a estudiar fins que a mitjans de segon d'ESO Toni Beltran em va suspendre amb un 4,5 un examen de història.

En eixos temps vaig aficcionarme a la Fòrmula 1. Va ser un diumenge, que no tenia res a fer i passant de canal la televisió, em vaig quedar veient una carrera a Barcelona, on Alonso va quedar quart. La següent carrera també la vaig veure i així vaig començar a seguir els apasionants campionats. Durant els primers sempre mirava fins a l'ultim informatiu, el entrenaments lliures, tots el previs... TOT. Per sort, he superat eixa fase de passió loca i ara si no em recorden algunes vegades que hi ha carrera, se m'oblida. A cinqué i a sisé, feia carreres pel pati de l'escola i per les escales amb uns amics, bé quan Tote (el conserge) obria la porta d'entrada o bé quan sonava el timbre indicant l'hora de pujar a les classes. Vam posar fi a elles quan un amic (Jose Luis) va caure i es va fer una ferida prou gran al genoll, aquell dia vam ser conscients de que teniem que abandonar el joc.

I, parlant de jocs, com oblidar a la empresa de detectives Salvador&Sayas. Héctor i jo, jo i Héctor, amb la nostra aficció per ser detectius... detectiu va ser el meu primer pensament i és el que contestava quan em preguntaven que volia ser de major. Recorde amb gràcia quan algú deia a classe que havia perdut la goma o alguna cosa per l'estil i Héctor i jo botàvem de sobte, interrumpint la classe: "Un caso para mí." I començàvem a ficar-nos per baix de les taules i no paràvem fins trobar la goma en qüestió... o guanyar-nos la bronca de la professora (santa inocència). El cas més famós que vam arribar a resoldre tractava d'uns vàndals que havien enganxat paper de vàter amb merda al sostre del bany de xics, durant les hores del menjador (el servei que permet que els xiquets menjen a l'escola). I després d'indagar, interrogant a la gent i seguint les pistes, vam trobar als responsables, per a prestigi (o, millor dit, desprestigi) nostre: els nostres germans! Si senyor, el cas que millor vam actuar i mira... En fi, Héctor encara té la majoria de missatges codificats que li enviaba per aquella època, al seu mític estoig de la Lliga de Futbol Professional (l'estoig que l'acompanya a la seua motxilla desde primer de primària).

A quart van reformar el Blasco Ibañez, i vam tindre que anar durant uns mesos a un edifici de l'avinguda Hermanos Bou.

I primària va passar. Quins ultims dos anys, on erem els majors del pati i ens corresponia el camp de futbol dues vegades per setmana! Durant eixos ultims anys vaig practicar voleibol i handbol. Recorde que l'ultim dia li vam fer un superhomenatge a la professora, que es va ficar a plorar perquè colpejavem i feiem palmes contra la taula al crit de: "MARILLANOS!!!". I es un clàssic dels meus records la baixada posterior de classe per les escales, on anava abraçant a tot el món, perquè a partir d'eixe moment ja venia molta incertesa: l'institut.

Concert de Tom Bombadil

Dit i fet. Vaig anar al concert de Tom Bombadil. El carrer de Sant Roc estava ple "de gom a gom". I la veritat, va estar molt bé, jo no sé que collons feia Malú ocupant el recinte de concerts de Castelló i Tom Bombadil en eixa menuda plaça al mig del carrer... La gent s'ho va passar bé, botant i cantant les cançons. Quasi totes les sabia. I clar, per últim, com a colofó, la cançó més coneguda: Castelló.

Pobrets d'un grup de rock que tocava abans que Bombadil... van aparèixer a les onze diguent que els integrants de Tom Bombadil estaven sopant i que mentre aquestos arribaven, tocarien ells. No tocaven gens mal, però com que la gent volia sentir a Tom Bombadil quasi van eixir esbroncats.

A vore si munten prompte els videos del concert a la red la gent que estava per allí i puc adreçar-los ací. Ah, i a l'Abril... aigües mil concert de Tom Bombadil! El dia 23 a les 22:00, aquesta vegada si, al recinte ferial.

Demà concert de Tom Bombadil!

Tom Bombadil és un grup de música d'ací de Castelló, que fa cançons alegres i divertides (una mescla de música celta e irlandesa amb un poc de rock). No és molt conegut a nivell nacional, però té exit entre els castellonencs que sabem d'ell. Jo el vaig conéixer quan un amic meu de la Pobla de Tornesa (Oriol) em va fer escoltar cançons seues. Les lletres eren còmiques i em van agradar. Aixó si, les cançons solen tindre una melodia repetitiva, en algunes hi ha que tindre una miqueta de paciència... Hi ha cançons en castellà i en valencià.

Bé, demà a les 23:00 hora peninsular, us espere al carrer Sant Roc (un dels carrers que ix de la plaça Mª Agustina cap a Castàlia).

Ver mapa más grande

En 1998, nueve de los mejores hombres del mundillo musical castellonense que formaban una banda, fueron encarcelados por un delito que no habían cometido. No tardaron en fugarse de la prisión en la que se encontraban recluidos. Hoy, buscados todavía por el gobierno, sobreviven como músicos de fortuna. Si usted tiene algún problema y se los encuentra quizás pueda contratarlos..... TOM BOMBADIL

http://www.myspace.com/tombombadilcs

Magdalena 2010

Bé, per fi ha arribat la magdalena! Quin descans! Ara toca relaxar-se i agafar forces que ve la part final del curs...

En fi, espere que passeu unes bones festes. Per si algú no ha agafat a temps el programa, ací vos el deixe en PDF-->Programa oficial festes Magdalena 2010

A vore si ens veiem a les mascletaes i als castells!

Tirant lo Blanc (4)

CAPITOLS XIII i XIV

Aneu alerta amb la Viuda Reposada! Vaja dona més mentidera i gelosa, que posa en perill la relació entre Tirant i Carmesina. També és astuta com Tirant, ja que la trampa que li fica a aquest està molt ben elaborada. I quina pena el naufragi, encara que sé que no mor Tirant i que arriba a les costes d'Àfrica (perquè ho hem comentat a classe). També hi ha intriga, perquè amb el naufragi, Plaerdemavida encara no ha pogut vore a la Princesa i, per tant, no ha acabat amb les diferències existents entre Tirant i Carmesina creades per la Viuda.

OPINIÓ PERSONAL

Bé, el llibre m'ha agradat prou. El millor per a mi, sens dubte, les estratègies, tant de Tirant com l'engany de la Viuda Reposada. Ha sigut un llibre fàcil de llegir.I ja puc dir que he llegit una obra important de la literatura valenciana :)

Tirant lo Blanc (3)

CAPITOLS IX i X

I si Tirant ja havia demostrat les seues aptituds bèliques per terra, en aquestos capítols ho fa per la mar. Que graciòs el mariner turc, parlant mal de Tirant davant de Tirant :) I quin detall per par de Tirant de no matar-lo. De nou, m'ha agradat la narració d'una estratègia de Tirant per a guanyar als moros, que, com les anterios estratégies, també m'ha paregut molt bona. Terra, mar... llàstima que al temps de Tirant no existiren els avions, si hagués sigut així estic quasi segur que Martorell hauria pujat a Tirant a un.

CAPITOLS XI i XII

Les guerres cedeixen el lloc de la trama que ocupaven per a deixar pas a l'amor. No acabe de comprendre el motiu pel qual Plaerdemavida ajude tant als dos enamorats, pareix un catàcter alturista. Potser és perquè estima molt a Carmesina, i per aixó vol que siga feliç amb Tirant. Sorprén també el poder de convicció de Plaerdemavida sobre l'Emperador, màxima autoritat política a l'imperi i el manipula un poc la seua serventa... Pobre de Tirant, mira que trencar-se la cama. Jo si fora ell tindria més paciència i no em jugaria la pell com ell fa.

Tirant lo Blanc (2)

CAPITOLS IV,V i VI

En aquestos capítols começa una dels elements que més m'agraden al món de la cavalleria: les batalles. Sempre he considerat que la guerra d'abans era més bonica que la moderna. Abans podien existir herois, cavallers valents... ara si a una guerra traus el cap del teu cau, te'l volen fàcilment. A mi m'agrada l'enginy i Tirant m'ha impressionat amb la seua astúcia militar a les dues batalles en les que lluita, elaborant l'estratègia dels cavalls per a despertar el turcs i la d'amagar part de l'exèrcit per a que els enemics es confiaren.

CAPITOLS VII i VIII

El Rei d'Egipte, aliat dels turcs, desafia a Tirant a un enfrontament. Encara no acabe de comprendre com Tirant, un cavaller del que diuen meravelles, no lluita cara a cara amb el rei d'Egipte, ho fa exèrcit contra exèrcit. En aquest fet Tirant m'ha paregut un poc covard.

Tirant lo Blanc

ABANS DE LLEGIR

Uf! Quant de temps sense actualitzar el bloc! Bé, acabe de llegir-me la introducció del Tirant lo Blanc. A primera vista pareix un llibre fàcil de llegir. A més a més, veig que em trobe davant d'un dels grans de la literatura valenciana, i tinc interés en llegir-lo. A partir d'aquesta entrada aniré posant els comentaris que tinga sober el llibre.

CAPITOLS I, II i III

Vaja, confirme el que deia abans: el llibre es fàcil i ràpid de llegir. De moment porte llegits tres capitols, en els quals Tirant ha arribat a Constantinoble per ajudar a l'Emperador grec en la batalla contra els turcs. Em sorprén que un rei li demane un favor a un cavaller tan efusivament, perquè el Rei de Sicília no deixa de suplicar-li a Triant que ajude a l'Emperador. M'ha paregut molt curiosa i original la declaració d'amor de Tirant a la Carmesina, però segons conten Joanot Martorell ja la va plagiar d'un altre llibre...