Joan i Alamanda

Joan (TROVADOR)
Era bellíssima, era sense cap dubte la millor dona que havia vist mai. Amb eixa mirada, amb eixe rostre... Soles de vore eixa meravella de dona, vaig començar a visualitzar els versos al meu cap. I va ser aleshores quan vaig decicir fer-li una cançó, amb l'esperança que es flitrara a la cort, i que reconeguera el meu senyal. La sort va estar amb mi, perquè ella, Alamanda, esposa del senyor, Pere el Gran, va captar que la cançó li anava dirigida a ella. I quan al dia següent vaig coincidir amb ella en els jardins, no dic que era un somni perquè era més que un somni.

Alamanda (MIDONS)
El que escoltaven les meues orelles, sens dubte, era un missatge. Al dia següent als jardins vaig tindre l'oportunitat d'estar una estona amb aquell trobador, Joan, i em vaig acabar d'enamorar d'ell. Va ser la primera vegada que el veia a soles, i em va recitar de nou aquella cançó. Teniem cura de que no ens descobrira ningú, ja que al meu marit no li faria molta gràcia... No sé per qué no l'he tornat a vore...

LLAUSENGER
I a mi no em pareixia bé! Eixe despreci que pareixia mostrar-me, eixe clar favoritisme cap als altres cavallers... Era una injustícia! Tots érem cavallers, ¿per qué a mi em tractava d'una manera diferent a la resta? Aleshores vaig pensar que si li deia al senyor allò que havia avistat ahir, el moment tan íntim entre Joan i Alamanda que vaig veure mentre passetjava pels inmensos jardins, ell tindria una millor imatge de mi. No va servir de res, el senyor no va modificar la seua forma de tractar-me. I uns dies després de comunicar-li el que jo sabia, em vaig assabentar de la misteriosa mort del trovador, Joan.

Aquesta història, com veieu, l'he intentada fer en primera persona, amb la peculiaritat de que hi han varies persones en primera persona. Sóc conscient de que no té gairebé informació sobre el contexte. Açó està fet intencionadament, ja que no m'agrada ficar eixos detalls, deixe que el lector els imagine.